Comentaris a la Mirada Interna

En la primera part d’aquests comentaris al llibre “La Mirada Interna” considerarem els seus tres primers capítols que són introductoris i que es refereixen a certes precaucions que s’haurien de prendre per enquadrar correctament els temes més importants.

Fins al capítol V les explicacions es donen en un rerefons de sense-sentit que el cercador de veritats més definitives se sent inclinat a descartar. Hi trobem capítols i paràgrafs que mereixen algunes consideracions. Però, primerament hem de preguntar-nos: què es pretén transmetre en aquesta obra? Es tracta de transmetre un ensenyament sobre la conducta i sobre la interioritat humana, amb referència al sentit de la vida.

Per què el Llibre porta per títol “La Mirada Interna”? És que per ventura l’òrgan de la visió no està col·locat per entrellucar el món exterior, com si fos una finestra o dues, si fos el cas; no està col·locat per obrir-se cada dia en el despertar de la consciència? El fons de l’ull rep els impactes del món exterior. Però de vegades, quan tanco les parpelles, recordo el món extern, o l’imagino, o el somio. Aquest món el veig amb un ull interior que també mira en una pantalla, però que no és la corresponent al món extern. Esmentar una “mirada interna” és implicar algú que mira i alguna cosa que és mirada. Sobre això tracta el Llibre i el seu títol posa de relleu un imprevist advertiment de confrontació amb allò que és admès ingènuament. El títol del Llibre resumeix aquestes idees: “hi ha altres coses que es veuen amb altres ulls i hi ha un observador que pot emplaçar-se d’una manera diferent a l’habitual”. Ara hem de fer una petita distinció.

Quan dic que “veig alguna cosa”, anuncio que estic en actitud passiva respecte d’un fenomen que impressiona els meus ulls. Quan, en canvi, dic que “miro alguna cosa”, anuncio que oriento els meus ulls en una determinada direcció. Gairebé en el mateix sentit, puc parlar de “veure interiorment”, d’assistir a visions internes com les del divagar, o les del somiar, distingint-ho del “mirar intern” com a direcció activa de la meva consciència. D’aquesta manera, puc fins i tot recordar els meus somnis, o la meva vida passada, o les meves fantasies i mirar-les activament, il·luminar-les en la seva aparent absurditat, volent dotar-les de sentit. La mirada interna és una direcció activa de la consciència. És una direcció que cerca significació i sentit en l’aparentment confús i caòtic món intern. Aquesta direcció és fins i tot anterior a aquesta mirada, ja que la impulsa. Aquesta direcció permet l’activitat del mirar intern. I si s’arriba a copsar que la mirada interna és necessària per develar el sentit que l’empeny, es comprendrà que en algun moment el que mira haurà de veure’s a si mateix. Aquest “si mateix” no és la mirada, ni tan sols la consciència. Aquest “si mateix” és el que dóna sentit a la mirada i a les operacions de la consciència. És anterior i transcendent a la consciència mateixa. D’una manera molt àmplia anomenarem “Ment” a aquest “si mateix” i no el confondrem amb les operacions de la consciència, ni amb ella mateixa. Però quan algú pretén capturar la Ment com si fos un fenomen més de la consciència, aquella se li escapa perquè no admet representació ni comprensió.

La mirada interna haurà d’arribar a xocar amb el sentit que posa la Ment en tot fenomen, àdhuc de la pròpia consciència i de la pròpia vida, i el xoc amb aquest sentit il·luminarà la consciència i la vida. Sobre això tracta el Llibre en el seu nucli més profund. A tot l’anterior ens porta la reflexió sobre el títol de l’obra. Però en entrar-hi, en el primer paràgraf del primer capítol, se’ns diu: “Aquí s’explica com al sense sentit de la vida se’l converteix en sentit i plenitud”. I en el paràgraf 5 del mateix capítol, s’aclareix: “Aquí es parla de la revelació interior a la qual arriba tot aquell que acuradament medita en una cerca humil”. Queda marcat l’objectiu, convertir el sense-sentit de la vida en sentit. I a més, està traçada la manera d’arribar a la revelació del sentit sobre la base d’una curosa meditació.

Entrem en materia… El capítol I desenvolupa la manera d’arribar a la revelació interior i adverteix de falses actituds que allunyarien de l’objectiu proposat. El capítol III tracta d’allò que s’ha anomenat “el sense-sentit”. El desenvolupament d’aquest capítol comença amb la paradoxa del “triomf-fracàs”, en aquests termes: “Aquells que havien portat el fracàs dins el seu cor pogueren arribar a l’últim triomf; aquells que s’havien sentit triomfadors, restaren en el camí com a vegetals de vida difusa i apagada”. En aquest capítol es reivindica el “fracàs” com no conformitat amb els sentits provisionals de la vida i com estat d’insatisfacció impulsor de recerques definitives. Destaca el perill de l’encantament en els triomfs provisionals de la vida, aquells que si s’aconsegueixen exigeixen més i porten finalment a la decepció i que si no s’aconsegueixen porten també a la decepció definitiva, a l’escepticisme i al nihilisme.

Més endavant, en el mateix capítol però en el paràgraf 1, s’afirma: “No hi ha sentit en la vida si tot acaba amb la mort”. Ara bé, resta per demostrar si efectivament la vida acaba o no acaba amb la mort, d’una banda, i si la vida té o no sentit en funció del fet de la mort… Aquests dobles interrogants escapen del camp de la Lògica i tracten de ser resolts, al llarg del Llibre, en termes d’existència. Sigui com sigui, aquest paràgraf 1 del capítol III no és per llegir-lo de corregut per passar immediatament al següent paràgraf. Exigeix una pausa i algunes reflexions, ja que s’està tractant un punt central de Doctrina.

Els següents paràgrafs s’ocupen de ressaltar la relativitat dels valors i de les accions humanes. El capítol IV considera tots els factors de dependència que operen sobre l’ésser humà i li resten possibilitats d’elecció i acció lliure. El capítol V fa aparèixer alguns estats de consciència que tenen caràcter diferent als habituals. Es tracta de fenòmens suggestius i no per això extraordinaris, però que de tota manera tenen la virtut de fer sospitar un nou sentit de la vida. La sospita del sentit està lluny de donar una fe o de fomentar una creença, però en canvi permet variar o relativitzar la negació escèptica del sentit de la vida. El registre d’aquests fenòmens no passa de promoure un dubte intel·lectual, però té l’avantatge d’afectar el subjecte en la seva vida diària pel seu caràcter d’experiència.

En tal sentit, té major aptitud de transformació que la que pugui tenir una teoria o un conjunt d’idees que faci variar simplement el punt de vista respecte a qualsevol posició enfront de la vida. En aquest capítol s’esmenten certs fets que, veritables o no des del punt de vista objectiu, posen el subjecte en una situació mental diferent a l’habitual. Aquests fets tenen l’aptitud de presentar-se acompanyats per intuïcions que fan sospitar una altra manera de viure la realitat. I, precisament, aquest “sospitar” un altre tipus de realitat ens obre a altres horitzons. En totes les èpoques, els anomenats “miracles” (en el sentit d’aquells fenòmens que contrarien la percepció normal), arrosseguen amb si intuïcions que acaben emplaçant el subjecte en un altre àmbit mental. A aquest altre àmbit, que anomenem “consciència inspirada”, li atribuïm nombroses significacions i correlativament nombroses expressions. Els paràgrafs d’aquest capítol configuren una espècie de llista incompleta, però suficient, de registres que en produir-se invariablement impliquen preguntes pel sentit de la vida. El seu registre és d’una intensitat psíquica tal que exigeix respostes entorn del seu significat. I siguin quines siguin aquestes respostes, el sabor íntim que deixen és sempre de sospita sobre una realitat diferent. Vegem els casos: “De vegades m’he avançat a fets que després van succeir. De vegades he copsat un pensament llunyà. De vegades he descrit llocs que mai no vaig visitar. De vegades he explicat amb exactitud allò que succeí en la meva absència. De vegades una alegria immensa m’ha sobtat. De vegades una comprensió total m’ha envaït. De vegades una comunió perfecta amb tot m’ha extasiat. De vegades he trencat els meus somnis i he vist la realitat d’una manera nova. De vegades he reconegut com vist de nou quelcom que veia per primera vegada… I tot això m’ha fet pensar. M’adono que sense aquestes experiències no podria haver sortit del sense-sentit.

El capítol VI estableix diferències entre els estats de somni, semi-somni i vigília. La intenció està posada en relativitzar la idea que normalment es té sobre la realitat quotidiana i sobre l’exactitud d’aquesta realitat que es percep. Els capítols VII, VIII, IX, X, XI, XII i després XV, XVI, XVII i XVIII, tracten directa o indirectament del fenomen de la Força.
El tema de la Força és de summe interès perquè permet, d’una manera pràctica, engegar experiències que orienten cap al sentit. A diferència d’allò comentat en el capítol V, que si bé atorguen la sospita del sentit, ocorren espontàniament o sense cap direcció. Sobre aquest punt de la Força i les seves implicacions parlarem al final d’aquests comentaris sobre La Mirada Interna. Ara ens concentrarem en els quatre capítols restants del Llibre.

El capítol XIII presenta els “Principis d’acció vàlida”. Es tracta de la formulació d’una conducta en la vida, que s’exposa als qui desitgin portar endavant una vida coherent, basant-se en dos registres interns bàsics: el d’unitat i el de contradicció. D’aquesta manera, la justificació d’aquesta “moral” es troba en els registres que produeix i no en idees o creences particulars relatives a un lloc, a un temps, o a un model cultural. El registre d’unitat interna que es desitja evidenciar està acompanyat per alguns indicadors que cal tenir en compte: 1.- sensació de creixement intern; 2.- continuïtat en el temps i 3.- afirmació de la seva repetició a futur. La sensació de creixement intern apareix com un indicador veritable i positiu acompanyat sempre de l’experiència de millora personal, mentre que la continuïtat en el temps permet comprovar en situacions posteriors a l’acte, o imaginades amb posterioritat a l’acte, o comparades en el record amb situacions posteriors a l’acte, si aquest no varia pel quadre de situació. Finalment, si passat l’acte s’experimenta com a desitjable la seva repetició, diem que s’afirma en la sensació d’unitat interna. Contràriament, els actes contradictoris poden posseir algunes de les tres característiques dels actes unitius, o cap d’elles, però en cap cas no posseeixen les tres característiques dels actes unitius. No obstant això, existeix un altre tipus d’acció que no podem estrictament anomenar “vàlida”, ni tampoc “contradictòria”. És l’acció que no obstrueix el propi desenvolupament, ni provoca tampoc millores considerables. Pot ser més o menys desagradable o més o menys plaent; però ni afegeix ni treu des del punt de vista de la seva validesa. Aquesta acció intermèdia és la quotidiana, la mecànicament habitual, tal vegada necessària per a la subsistència i la convivència, però no constitueix en si un fet moral, d’acord amb el model d’acció unitiva o contradictòria que estem examinant. Els Principis, dits “d’acció vàlida”, se’ls classifica com: 1.- principi d’adaptació; 2.- d’acció i reacció; 3.- d’acció oportuna; 4.- de proporció; 5.- de conformitat: 6.- del plaer; 7.- de l’acció immediata; 8.- de l’acció compresa; 9.- de llibertat; 10.- de solidaritat; 11.- de negació dels oposats i 12.- d’acumulació de les accions.

El capítol XIV del Llibre tracta sobre “La Guia del Camí Intern”. Aquesta Guia no té majors pretensions que qualsevol experiència guiada, encara que enquadrada entre les exercitzacions que es proposen en una direcció transcendent de fenòmens “suggestius” o de “sospita del sentit”.

El capítol XIX parla de “els estats interns”. Aquest capítol no és una experiència guiada i no pretén solucions transferenciales, sinó que de manera alegòrica tracta de descriure situacions actuals en què es pot trobar el lector. Aquest capítol és una descripció poètica i alegórica de diferents situacions en les quals pot trobar-se una persona en el seu camí cap a la trobada del sentit de la vida. Com es diu en el seu primer paràgraf: “…has d’adquirir ara prou percepció dels estats interns en què et pots trobar al llarg de la teva vida i, particularment, al llarg del teu treball evolutiu”. Entenem aquí, “treball evolutiu”, com aquell que permet anar aclarint incògnites en el desenvolupament del sentit de la vida.

El capítol XX, titulat “La Realitat Interior”, és un xic fosc. Pel que sembla, la seva interpretació és difícil per a aquell que no està familiaritzat amb la teoria de simbòlica i alegórica i els fenòmens de producció, traducció i deformació d’impulsos. De tota manera i deixant de banda la comprensió teorética d’aquest capítol final, no és difícil trobar persones que perceben amb relativa nitidesa els seus estats interns i copsen els seus significats a nivell profund, com si ho fessin amb un paràgraf poètic qualsevol. Tornem ara als capítols relacionats amb la Força… Els temes de la Força, el Centre Lluminós, la Llum Interna, el Doble i la Projecció de l’Energia admeten dues visions diferents. Primera: Considerar-los com fenòmens d’experiència personal i, per tant, mantenir-los en una relativa incomunicació amb aquelles persones que no els han registrat, limitant-los en el millor dels casos a descripcions més o menys subjectives. Segona: Considerar-los dins d’una teoria major que els expliqui, sense apel·lar a la prova de l’experiència subjectiva. Tal teoria major que podríem considerar derivada d’una Psicologia Transcendental, és d’una complexitat i profunditat impossible d’exposar en aquests simples “Comentaris a ‘El Missatge de Silo’”.

 


Comentarios al Mensaje de Silo (PDF – Castellano)


 

Deja un comentario